Música

6. PLÀSTIC

Jo no vull un metrosexual
jo vull un home normal
que a mi els pèls no em fan fàstic.
A la tele americana
els candidats fan debats
pactats, signats, de plàstic.

També l’aire que respirem,
i l’aigua que bevem
i els aliments són de plàstic.

Només arribar un nadó
pren la llet amb biberó
i li posem vacunes contra el món.
I si no podem procrear,
la ciència ens fecundarà
bonics embrions de plàstic.

I cada dia ens enganyem
plens de bondat aparent
tenim consciència de plàstic.

Parlem telefònicament,
pensem mediàticament,
els nens són petits cibernètics.
Fem amistats virtuals
i sexe per internet,
somiem un món de plàstic.

I quan passem dels quaranta anys
als quiròfans ens posem
una joventut de plàstic.

Per un que diu el que sent
n’hi ha mil que, correctament
de plàstic van somrient.
La tristesa és depressió,
el dol es tracta amb Prozac
i som feliços de plàstic.

I si la vida ens avorreix,
la televisió ofereix
viure altres vides de plàstic.

Estem fent un món de plàstic, farcit de persones de plàstic.

7. DONES

Dones fent faena a la cuina,
dones teixint i cosint,
dones que cuiden els avis
i alleten els seus fills.

Dones que canten tristeses,
dones que estenen al sol,
dones que planxen i xarren
i que guarden els dols.

Dones vida de la casa,
dones que vetlen els morts,
dones que porten al ventre
el fruit del seu amor.

I totes compartim
un món secret a la matriu.
Sabor dolç, sabor amarg
el llegat que ens han deixat.

Dones bruixes, dones putes,
dones terra, dones mar,
donen la sang del seu úter,
guareixen els malalts.

Dones que estimen dones,
dones que amaguen el plor,
dones que moren i naixen
sentint-se part del tot.

Dones sàvies, dones nècies

d’altres maltracten els fills,
víctimes que manipulen
o que escupen verí.

El poder femení
naix en allò que és petit
viu en allò que és petit
s’amaga en allò que es petit.

8. CÀNCER

Hi ha una abundància que “m’abruma”
tot creix i creix com l’escuma
jo vull restar i tot se suma.

Les botigues, les ofertes
els bancs, els restaurants,
els cotxes i les motos
es van multiplicant.
Hi ha cues per tot arreu
som multituds al carrer
i com hi ha tants de turistes
no puc veure els monuments.

I la globalització
em produeix indigestió,
sóc incapaç d’absorbir
tanta informació.
Som com cèl•lules d’un càncer
que no para d’augmentar,
malaltia destructora
que infiltra la societat

Estem patint una invasió

però tots hi contribuïm,
som víctimes i botxins
de la civilització.
Devorats per l’abundància
anul•lats pel creixement
sota un munt d’escombraries
tots desapareixerem.

I jo busco la simplesa
la més mínima expressió
no vull adquirir més coses
ni més acumulació.

Hi ha una abundància que “m’abruma” pels carrers
Tot creix i creix com l’escuma, quin estrès
Jo vull restar i tot se suma….i res més.

10. TINC EL DESPATX AL COR

Tinc davant un nou camí
que no sé on em portarà,
veig arbres, són tan lluents!
I em criden: “És per aquí,
no dubtis del que has deixat,
el món gira eternament”.

Sols una cosa sé i em consta,
el meu treball és l’ànima,
sóc jo o ets tu, és el mateix.
Tinc el despatx al cor i canto,
és una necessitat.

Si pots creure que ets un mag
i en un racó de la ment
la màgia il•lumina el teu passat
si obres el sac i el buides
d’inútils pensaments
crearàs futur, passat i present.

Sols una cosa sé i em consta…

11. DINS I FORA

Hi ha un món a fora
hi ha un món a dins,
que col•laboren
com dos vells amics,
hi ha una porteta
que es pot obrir.
Hi pots entrar o en pots sortir,
les regles del joc són així

Si és que la clau s’ha perdut,
si un dels mons t’és desconegut
és com quan surts al jardí,
ara fora i ara dins.

Tenim estius,
tenim hiverns,
el sol escalfa
o ens agafa fred.
Sempre hi ha cicles
sempre anem girant,
i cal deixar-se portar,
potser avui volem fer

i demà descansar.

En tant que el temps va passant
la porteta es va fent més gran
obres i tanques quan vols,
estàs amb gent o estàs sol.

12. DANSA QUÀNTICA

Un solitari t’estimo
en milers es dividí
i amb l’alquímia de la fum
va vorejar l’infinit.

Són com escates d’argent
que es separen a poc a poc
i dansen graciosament
amb cèl•lules del meu cos.

Parelles de ballarins
de cèl•lules i t’estimos,
pel cosmoespai del meu llit.

I com els místics sufís,
giren i giren i giren,
endolcint-me el pensament
fins que s’acaba esvaint.

Aquella gran multitud,
petits dividits amors,
àtoms harmonitzadors
viatgen cap als meus ulls.

I vibren quànticament,
i com bombolles d’amor
m’envaeixen fins la son.